Observations by spliff

Els lampírids (Lampyridae) són una família de coleòpters polífags; les femelles i les larves són conegudes vulgarment amb el nom de lluernes, llumenetes, llumetes, llanternes, cuques/cuquetes/cucs/papes de llum, papes llumeneres, cuques llumeres, cuques de Sant Joan, cucs lluents, cuquets de llumeta o marietes de llum, per llur capacitat de produir llum, que també tenen els mascles (bioluminescència). Se'n coneixen més de 2.000 espècies, la major part tropicals.

Colobra de cos molt estilitzat, que pot atènyer fins a 160 cm de llargària. Es diferencia bé d'altres serps pel color castany clar del dors, resseguit per dues ratlles fosques paral.leles que li van des del coll fins a la cua. El seu nom li vé donat pel fet de que els exemplars joves presenten unes línies transverses entre les dues ratlles longitudinals, la qual cosa conforma un característic dibuix a manera de graons.
Quan se la troba, sorprèn el seu caràcter molt agressiu, que fa que planti cara en veure's cercada (bufa i es mou violentament). Tot i això, la seva mossegada és totalment inocua. D'hàbits diürns i termòfils, viu en pedregars, vores de camins, àrees de brolles i garrigues i marges de bardisses i pinedes. S'alimenta bàsicament d'artròpodes, sargantanes i petits rosegadors i ocells.

La processionària del pi o arna del pi (Thaumetopoea pityocampa) és un insecte lepidòpter de la família Thaumatopoeidae. Habita la conca mediterrània i és una important plaga per a algunes espècies d'arbres, sobretot pins.
Aquest insecte és propi de la zona mediterrània europea i africana, tot i que també es troba en algunes parts d'Alemanya, Suïssa, Hongria i Bulgària.[1] Un dels principals factors que limita la seva distribució són les baixes temperatures, fent que només pugui sobreviure en zones on l'hivern no és rigorós (temperatures mínimes superiors a uns -15 °C). A causa del canvi climàtic, aquestes temperatures mínimes han anat pujant, i la distribució d'aquesta espècie s'està expandint vers el nord i cap a altituds superiors. És present a tota la península Ibèrica, incloses les illes Balears. A Menorca hi és present des de fa 50 anys, quan van fer-se repoblacions forestals amb pins espanyols.
El cicle d'aquest lepidòpter consta de cinc estadis larvals, un de crisàlide i un d'imago (papallona nocturna).

Primer estadi larvari:
Les erugues acabades de néixer són de color verdós i mesuren uns 2,5 mm, podent arribar a assolir uns 5-6 mm al final d'aquest estadi. Presenten taques fosques en la part dorsal dels segments abdominals i més clares en els toràcics. La pilositat és escassa i la càpsula cefàlica és negra, de la mateixa manera que en la resta d'estadis. Es desplacen poc, i fan nius a cada conjunt d'acícules on es detenen, tot i que aquests tenen molt poca consistència. Només es mengen les parts tendres de les fulles, de manera que en els pins afectats es veuen poms d'acícules semisecs i d'un color esblanqueït, i a la base d'aquests s'observa un entreteixit de fils de seda amb els excrements de les erugues. Aquest estadi sol durar entre 8 i 12 dies, depenent de la localitat. Quan surten dels ous, acostumen a menjar les acícules que hi ha al voltant de la posta, tot i que també poden desplaçar-se a una altra branca.

Segon estadi larvari:
Arribaran a mesurar uns 10-12 mm de longitud, amb la part dorsal recoberta d'abundants pèls de color groc-ataronjat i de color blanc en el lateral. Presenten unes pautes de comportament similars al primer estadi, però els desplaçaments són menys freqüents i més llargs. Aquesta segona fase dura aproximadament entre 12 i 18 dies, i provoca uns danys a les fulles dels pins semblants als de la fase anterior.

Tercer estadi larvari:
Un cop feta la segona muda, la larva adquireix el seu aspecte més recognoscible (variable segons la zona on visqui: a més fred, tegument més fosc). En aquesta fase es creen els dards urticants, agrupats en l'interior de dispositius formats pels replecs del tegument (alliberats pel moviment de la larva). En aquest estadi solen decidir l'emplaçament definitiu de la colònia i comencen a formar les inconfusibles bosses blanques que pengen dels pins. La 3a fase acostuma a durar aproximadament un mes.

Quart estadi larvari:
En aquesta fase les erugues augmenten el nombre de pèls urticants i surten cada nit del niu per buscar aliment. Van teixint sobre el niu, aconseguint que la bossa es faci més densa i compacta. Aquest estadi és el que presenta una duració més variable: en les zones fredes, poden passar-hi tot l'hivern, mentre en les zones més càlides pot durar tan sols un mes.

Cinquè estadi larvari:
En aquest últim estadi, segueixen augmentant el nombre de pèls urticants i també la mida del seu cos. L'alimentació passa a ser molt activa, menjant-se per complet les acícules de pi on tenen el niu. En cas de quedar-se sense aliment, formen llargues fileres per terra buscant un nou pi on nodrir-se. Aquestes fileres són les que els donen el nom de processionària (per la semblança amb una processó religiosa). L'eruga capdavantera (femella) és la que escull quin és el lloc idoni per a l'enterrament. S'acostumen a soterrar en clars o a les vores dels boscos, cercant sòls ben il·luminats, per tal de rebre escalfor un cop enterrades (si la localitat és massa càlida, buscaran sòls ombrívols). Un cop enterrades, la processionària començarà la fase de crisàlide.

Crisàlide i imago:
Un cop enterrades fabriquen un capoll i entren en fase de pre-pupa (eruga envoltada de capoll), fins que muden i passen a crisàlide. La crisàlide té 3 estadis, i durant la segona fase algunes entren en diapausa, podent romandre enterrades d'1 a 3 anys esperant les condicions òptimes de temperatura per descloure's. Un cop finalitzada la fase de crisàlide, comença l'estadi d'imago, en aquest cas, de papallona nocturna. Les papallones adultes són característiques pel seu color grisós en les ales anteriors amb les nervacions i les vores de color negre. La regió frontal del cap presenta una protuberància còrnia, còncava, amb quatre quilles transversals. Les femelles d'aquesta espècie, d'entre 36 i 49 mm de llargada, són més grans que els mascles, d'entre 31 i 39 mm. El dimorfisme sexual també es pot apreciar en el fet que els mascles tenen una taca fosca en la regió anal, els pèls grisos que els recobreixen el tòrax i l'abundant pilositat de l'abdomen (les femelles hi tenen escates de color daurat). Les papallones ponen els ous en les fulles de pi, per tornar a començar el cicle.

Fase d'ou:
Els ous són cilíndrics, de color blanc-groguenc i s'agrupen en postes de 70 a 300, envoltant un parell d'acícules de pi, cedre o làrix. Els ous estan recoberts amb unes escates de color marronós, per protegir els ous d'atacs de depredadors, parasitoides, patògens o les inclemències del temps. Les postes poden fer fins a 5 cm de longitud, i estan fixes a les acícules mitjançant una secreció adhesiva que allibera la femella. Les femelles només poden fer una posta d'ous.

Danys:
Pot arribar a esdevenir una plaga molt comuna i estesa arreu, de caràcter cíclic i difícil d'eradicar. Les larves mengen les fulles i defoliant l'arbre, però aquesta plaga només és letal en alguns casos d'arbres molt joves.

La processionària té un ampli nombre de parasitoides, patògens i depredadors en tots els seus estadis del cicle vital, que ja exerceixen un control poblacional sobre aquesta plaga de forma natural.

El caragol cristià o caragol jueu (Otala punctata) o vinyala és una espècie de mol·lusc gasteròpode terrestre de la família Helicidae endèmica de la Mediterrània occidental, molt comú als Països Catalans.
L'Otala punctata habita l'est de la península Ibèrica, Illes Balears, sud de França, Còrsega i nord-oest d'Algèria. Ha estat introduïda a Sardenya i Malta,Estats Units, Argentina i Uruguai, i, recentment, a Xile.
És, amb el caragol bover (Helix aspersa), el caragol gran més freqüent als Països Catalans. La seva conquilla és gruixuda i sòlida, de diàmetre major (fins a 4 cm), més deprimida, amb l'espiral més baixa. És de color marró amb petites taques difuses més clares.
Otala punctata abunda als cultius de secà, mentre que el cargol bover prefereix zones més ombrívoles i humides, com els horts i vores de cursos de agua. Com la resta de pulmonats, és hermafrodita simultani.
Igual que Helix aspersa, es recol·lecta activament i és molt apreciat en gastronomia.

La papallona zebrada (Iphiclides feisthamelii) es troba a totes les zones temperades d'Euràsia, de Portugal fins a la Xina, tot i que és abundant només a certes regions. Encara és relativament comuna al Prepirineu, especialment lluny de les zones de concentració urbanística.

És una de les papallones més grans d'Europa. S'assembla molt a la papallona rei (Papilio machaon) i totes dues són d'hàbits semblants. És una espècie que ha desaparegut a certes zones a causa de l'excés d'urbanització.

La xuclallet té franges blanques i negres, que fan que també se la conegui com a "papallona zebra". Té unes taques nebuloses blaves als marges de les ales inferiors i dues taques de color taronja amb unes lúnules blaves i nebuloses al costat de les "cues". Aquestes prolongacions de les ales són característiques de les papilionidae.

Les erugues són de color verd tendre. Mengen, preferentment, les fulles de l'arç blanc, el presseguer, el cirerer de guineu, l'aranyoner, l'albercoquer, la prunera i l'ametller. Duen unes "banyetes" de color groc que són l'osmeteri, un òrgan que pot emetre un líquid pudent per espantar els enemics.

Les crisàlides de la xuclallet passen normalment l'hivern en estat d'hibernació, i són molt vulnerables als depredadors.

La llimonera (Gonepteryx rhamni) és un lepidòpter ropalòcer de la família Pieridae.

Es distribueix pel nord-oest d'Àfrica, Europa i Turquia fins a l'oest de Sibèria, Kirguizistan i Mongòlia. Es troba per tota la península Ibèrica, encara que és més comuna al nord.

El vidriol, serp de vidre, llisona, lliseta, noia de serp, noia, nina, i també a Catalunya del Nord anull o escanyacavalls (Anguis fragilis) és un rèptil àpode.

Es tracta d'un llangardaix sense potes que sovint es confon amb una serp. Pot assolir fins a 50 centímetres de llargada, tot i que habitualment és més petit.
La seva cua és llarga, sovint més llarga que el conjunt del cos i el cap, però com altres llangardaixos, té la capacitat d'automutilar-se per evadir-se d'un predador. En aquest darrer cas, la cua no recupera les dimensions inicials.
A diferència de les serps, muda la seva pell per plaques i no sencera. A més, com els altres sauris, té nombroses files d'esquames ventrals, semblants a les dorsals, en comptes de tenir una sola filera de grans esquames al costat inferior com les serps.

El conjunt de les escames és llis i lluent, i el color de l'animal és castany o gris.[2] Les femelles tenen una banda vertebral clara, mentre que els mascles són més uniformes, i els joves més daurats, amb bandes longitudinals fosques a l'esquena, els costats i el ventre.