Avui a la secció LA PLANTA DESTACADA ens centrem en com la figuera de moro (Opuntia ficus-indica), una planta originària dels hàbitats semiàrids d’Amèrica Central, es va estendre arreu del món.
La figuera de moro
Figuera de moro.
La figuera de moro és un arbust molt fàcil d’identificar per les seves tiges carnoses en forma de pala de color verd-grisós, recobertes d’espines i amb fruits vermellosos, també carnosos i espinosos, i de polpa dolça i gelatinosa. Si no la coneixes, pots trobar tots els detalls a la fitxa disponible aquí.
A Europa es cultiva especialment a l’àrea Mediterrània tant per al seu ús alimentari com per al seu ús en jardineria o per formar tanques vives protectores. De creixement ràpid i fàcil propagació, té una gran resistència a la sequera, i això ha facilitat que s’escapi dels jardins i plantacions i passi a créixer en medi natural, on ha esdevingut invasora i competeix amb la flora autòctona.
Tot i que és molt apreciada com a aliment, l’ús pel qual la figuera de moro va ser portada des del seu lloc d’origen a arreu del món està lligat no a la pròpia planta, sinó al seu insecte plaga: la caparreta del carmí (Dactylopius sp.).
La caparreta del carmí
Femelles de caparreta del carmí en una pala de figuera de moro. Crèdits: Roser Melero.
La caparreta del carmí és un petit insecte xuclador de saba que es protegeix amb una cera cotonosa i blanquinosa quan viu damunt les pales de figuera de moro, formant una mena de borrissol blanc. Produeix àcid carmínic, un potent colorant natural de color vermellós que s’utilitza àmpliament encara avui en dia en la indústria alimentària, cosmètica, tèxtil i farmacèutica. La matèria colorant que s’utilitza per a produir el color es coneix com a “grana” o “grana cotxinilla” i està constituïda per les femelles dessecades de Dactylopius coccus, l’espècie de caparreta que produeix més colorant. Una altra espècie és Dactylopius opuntiae, la caparreta silvestre del carmí, que també produeix el colorant vermell però no en tanta quantitat.
El color del desig
Poder capturar els colors vius i saturats de la natura ha estat una obsessió humana des de l’antiguitat. Durant segles els colors es van obtenir de plantes, insectes i mol·luscs, sent el blau, el vermell i el violat els més preuats per la seva escassetat o dificultat d’obtenció. Per això aquests colors van esdevenir símbol de poder i noblesa, i en èpoques passades no eren estranyes les lleis sumptuàries que restringien el seu ús a les classes adinerades.
Fins a la colonització d’Amèrica, a Europa el vermell s’obtenia a partir de l’arrel de roja (Rubia tinctorum), amb la que s’aconseguien vermells caldera i teules vius i intensos, però sempre amb un to lleugerament ataronjat. Un altre vermell molt més profund era el que s’obtenia del quermes (Kermes vermilio, un insecte plaga del garric –Quercus coccifera-), escàs i extremadament costós a causa de la gran quantitat d’insectes necessaris per a produir petites quantitats de colorant.
L’arribada a Amèrica a finals del segle XV va obrir les portes a una infinitat de matèries desconegudes i potencialment interessants per als colonitzadors europeus. Una d’elles va ser el color vermell carmí que els pobles indígenes de Mèxic produïen a partir de la “sang” de les pales de figuera de moro: un color molt més profund que el vermell de roja, i molt més fàcil de produir que el quermes.
A continuació t’oferim un tastet de les fascinants històries sobre com la cerca del color vermell va promoure la distribució de la caparreta del carmí i la figuera de moro arreu del món, totes explicades en detall al llibre Un rojo perfecto. Imperio, espionaje y la búsqueda del color del deseo d’Amy Butler Greenfield (2010, Publicacions de la Universitat de València, València).
Un tresor que no tothom coneixia bé
La corona espanyola aviat va dictar polítiques proteccionistes i monopolitzadores per al control del comerç de totes les matèries que provenien de les seves colònies americanes, i en particular, el de la grana.
Així va ser com la caparreta del carmí va esdevenir durant segles un recurs preuat i cobdiciat per tots els governs europeus, que van decidir emprendre viatges d’espionatge, llargs i a vegades perillosos, per tal de portar cap als seus països pales de figuera de moro infestades amb la caparreta del carmí amb la intenció de cultivar-les i deixar de dependre de l’imperi espanyol.
Les pales blanquinoses viatjaven durant llargs períodes de temps amagades als ulls dels administradors espanyols, en males condicions, i sovint arribaven al seu destí amb tots els insectes morts, amb la qual cosa el viatge havia estat en va i la proesa havia de tornar a començar.
L’escàs èxit d’aquestes gestes va ser degut, en part, al fet que a Europa es creia que la grana era una llavor de la planta (per això el nom de “grana”=”llavor”) enlloc d’un insecte, cosa que comportava que es desconeixia quina era la millor manera de conservar viu l’insecte durant els viatges clandestins.
No va ser fins al 1726 que un holandès adinerat i erudit que havia viscut a Espanya, va fer una aposta amb els seus col·legues per demostrar la naturalesa animal de la grana davant de quatre jutges independents. I ho va aconseguir gràcies als seus contactes amb productors de grana d’Oaxaca (Mèxic), la principal zona productora en aquella època, que sabien perfectament que la grana era un insecte.
Tot i aquest avenç, per als europeus la grana continuava sent una matèria tintòria pràcticament inabastable. Fins i tot a Carl von Linné li va resultar impossible que els insectes arribessin vius al seu país, Suècia. Fervent defensor de l’autosuficiència, estava obsessionat en aconseguir cultivar tota mena de productes tropicals al seu país, i el carmí no va ser menys. Només un dels seus deixebles, al 1755, va aconseguir transportar una planta amb insectes vius des de Surinam fins a Suècia. Per mala sort, quan la figuera de moro infectadíssima de grana va arribar a l’hivernacle de Linné, ell no hi era, i la va rebre un dels seus jardiners, qui, sense saber que allò era un tresor, en veure una planta amb molt mal aspecte i coberta per un borrissol blanc, va pensar que calia posar-hi remei i va eliminar una a una totes les caparretes que va trobar. Sembla ser que Linné, en saber-ho, va patir un atac de migranya “espantós” i va decidir no tornar a pensar mai més en la grana.
De la península Ibérica a arreu
Fins a principis del segle XIX la corona espanyola no s’havia preocupat de cultivar la grana a la península, perquè dominava la seva producció en origen i el seu comerç internacional. Així, al 1820 es va aconseguir el primer cultiu exitós de grana a la península ibèrica. En una època en que Espanya veia perillar les seves colònies americanes (al 1825 només els quedaven Cuba, Puerto Rico i Santo Domingo), aquest va ser un intent desesperat de mantenir el gran tresor de les colònies americanes, que tants diners havia aportat a l’imperi espanyol.
Les figueres de moro ja havien estat introduïdes a la península ibèrica al segle XVI, principalment perquè constituïen un aliment nutritiu de fàcil conservació, perfectes per a suportar els llargs viatges en vaixell entre les colònies i Espanya. Les figueres de moro es cultivaven principalment a Andalusia, on eren molt preuades pel seu fruit.
A banda que les condicions ambientals de la península no eren massa favorables per al desenvolupament de la caparreta, quan al segle XIX es va intentar reorientar el cultiu cap a una producció no alimentària, només uns pocs productors van estar disposats a sacrificar les plantes en favor del paràsit que les matava, de manera que el cultiu de caparreta no va ser tan exitós com s’esperava.
Des d’Andalusia, en pocs anys les figueres de moro i la caparreta del carmí es van estendre pel Mediterrani i molt més enllà. Cap a 1825, el cultiu de la caparreta es va portar fins a les Illes Canàries, amb un clima més favorable per al seu desenvolupament, i on encara avui dia perdura i compta amb Denominació d’Origen Protegida. Al 1828, va arribar a Java un carregament format per una setantena de plantes infestades amb caparretes i més de sis-cents esqueixos sans de figuera de moro que un espia holandès va aconseguir robar d’una plantació de carmí a Cadis, i aquest va ser l’inici del cultiu d’aquest insecte a l’illa indonèsia. Durant la dècada de 1830, també els francesos van portar pales infestades amb caparreta des d’Espanya fins al nord d’Àfrica i els portuguesos la van introduir a Madeira.
La davallada del cultiu de caparreta i la invasió de figuera de moro
Mèxic, Guatemala, Java i les Illes Canàries eren els principals productors de carmí durant la primera meitat del segle XIX. Durant la segona meitat del segle XIX, el comerç de la caparreta del carmí va anar en davallada a causa de dos factors clau. Per una banda, la societat industrial demanava canvis en la moda, i el vermell va passar de ser un color que simbolitzava poder i un alt rang social a un color vulgar associat al pecat, en particular al pecat sexual. Per una altra banda, arran del casual descobriment al 1856 de la mauveïna, el primer tint químic, es va iniciar el desenvolupament de la química orgànica i la síntesi de centenars de nous colors, barats de produir i fàcils d’aplicar en la indústria tintorera.
Va ser així com el cultiu de la caparreta va perdre interès i va anar desapareixent dels llocs on l’insecte no trobava les condicions òptimes per créixer. L’insecte va desaparèixer, però les figueres de moro, valorades o no pels seus altres usos, van perdurar allà on havien arribat. I en no tenir cap enemic natural, van estendre’s fàcilment arreu.
La caparreta del carmí a casa nostra
Figuera de moro amb caparreta del carmí, prop de Jóncols (Roses).
Des de 2007 es coneix la presència a la península ibèrica de la grana silvestre o caparreta silvestre del carmí, Dactylopius opuntiae. Igual que Dactylopius coccus, aquest insecte plaga ataca exclusivament a Opuntia ficus-indica, però es diferencia de la grana “cultivada” perquè no produeix tant àcid carmínic i és més agressiva amb el seu hoste. És per això que s’utilitza com a agent de control biològic d’aquesta planta invasora.
A la península ibèrica, la caparreta silvestre del carmí s’ha anat estenent de forma natural des del sud cap al nord: al 2010 es cita a la Comunitat Valenciana i al 2014 se’n detecta la seva presència a l’entorn de la carretera de les Aigües (Barcelona); l’any 2016 es van fer unes primeres proves d’inoculació a les Illes Medes (L’Estartit, Girona) per a promoure el control de la figuera de moro; i l’any 2020 se’n va detectar al municipi de Roses.
Què fem a LIFE medCLIFFS?
Tot i que actualment la caparreta del carmí es troba de forma habitual a l’àrea de Cap de Creus, en els penya-segats encara hi ha algunes poblacions de figuera de moro que queden protegides de Dactylopius opuntiae. És justament en aquestes àrees isolades on des del LIFE medCLIFFS hem iniciat els treballs demostratius de control biològic de figuera de moro.
Les tasques de control han consistit en la inoculació de figueres de moro sanes amb cladodis infestats amb Dactylopius opuntiae, recollits el mateix dia per a garantir la supervivència del màxim nombre d’insectes. Un cop inoculades les plantes, es farà el seguiment de l’evolució de la plaga i es determinarà la seva eficàcia.
Text: Roser Melero (@la.macarulla)
